La desproporcionada i injusta nova taxa de residus de Viladecans

El desmesurat augment previst de la taxa de residus que l’Ajuntament té previst aplicar per al proper any està generant un evident descontent en el teixit ciutada i comercial de la nostra ciutat, un teixit que, d’altra banda, se sent constantment maltractat i ignorat per part del mateix Ajuntament.

Per entendre bé la situació, hem de tenir clar d’on s’origina aquest tribut i què hi ha de cert – i de postveritat – en allò que se’n diu. Ens cansem d’escoltar, des de diferents estaments, com l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ( https://www.gramenet.cat/es/sites/tasa-de-recogida-de-residuos) afirma que aquest tribut ve imposat per Europa, cosa que és rotundament falsa.

Aquest tribut neix realment d’una interpretació simplista i poc imaginativa de la Directiva Marc de Residus de la UE (Directiva 2008/98/CE, modificada per la 2018/851) i de la seva transposició a l’Estat espanyol a través de la Llei 7/2022.

La Directiva Europea estableix que cal prioritzar la prevenció en la generació de residus, fomentar la recollida selectiva i el reciclatge de qualitat, limitar el dipòsit en abocadors i promoure la responsabilitat ampliada del productor, fent-lo partícip dels costos de gestió dels residus originats pels seus productes.

La Directiva estableix diversos instruments per assolir aquests objectius, com ara mecanismes econòmics dissuasius (impostos, cànons, etc.) o el foment de la recollida selectiva. Però la manera d’aplicar aquests instruments correspon als Estats, i posteriorment als ens territorials fins arribar als ajuntaments.

En aquest punt, el Govern de l’Estat espanyol, seguint la seva dèria per una “transició ecològica” inconsistent, arbitrària i erràtica, desenvolupa i aprova la “Llei 7/2022, de residus i sòls contaminats per a una economia circular”, que estableix un impost estatal sobre el dipòsit i la incineració, així com sobre els plàstics no reutilitzables, i imposa obligacions als ajuntaments que ell mateix evita assumir.

El que diu realment la Comissió Europea és que els estats membres poden escollir els instruments per complir la Directiva, però en cap cas obliga a implantar cap taxa o a augmentar les existents. Aquest tribut és una imposició de l’Estat espanyol a través d’una llei que, precisament, Junts va votar en contra ( https://www.congreso.es/webpublica/opendata/votaciones/Leg14/Sesion168/20220331/Votacion074/VOT_20230302195123.pdf ).

És en aquest punt on apareix el victimisme del nostre Ajuntament, que és del mateix color polític que el govern que ha aprovat la llei que el força a una recollida més selectiva i a sistemes de pagament per generació.

Arribats aquí, podem estar d’acord que té uns objectius imposats per l’Estat, però torna a evidenciar-se la manca de creativitat i d’eficiència a l’hora de plantejar els mecanismes per assolir-los, optant per un augment desproporcionat i arbitrari.

Pel que fa als ciutadans, aviat veuran repercutida a la seva butxaca una nova quota que serà d’entre 79 € i 199 € per habitatge. Hi haurà bonificacions per a rendes baixes, però cal remarcar que la quota més alta —199 €— s’aplicarà als habitatges de més de 130.000 € de valor cadastral, és a dir, a més del 40% dels habitatges. I curiosament, la majoria d’aquests són en zones on el PSC té poca ascendència, com Torre Roja, Vilamarina i Albarrosa. Sospitosament, enutjar aquests veïns no sembla tenir gaire cost electoral de cara al 2027. Què passa? Que les cases amb més valor generen més residus? Sens dubte, un escalat injust i arbitrari.

I això sense tenir en compte els habitatges ocupats per una sola persona en comparació amb d’altres on hi conviuen desenes de persones, algunes amb empadronaments, si més no, dubtosos. Genera el mateix volum de residus un home o dona solter que viu sol que una família extensa de vuit o deu membres? Doncs si viuen en habitatges del mateix valor cadastral, pagaran igual.

Pel que fa al teixit comercial, ja prou malmès, sembla que serà qui pagarà els plats trencats. I atenció: els locals comercials tancats també pagaran una taxa de 96 €. És a dir, els propietaris d’un local sense activitat hauran de pagar per gestionar uns residus que ni tan sols generen.

El càlcul de la quota per als comerços serà molt més complex: dependrà principalment de la superfície del local, a la qual s’aplicaran coeficients multiplicadors segons el tipus de residu i altres reductors segons la fracció recollida. Tot plegat sense importar gaire si realment generes aquell tipus o quantitat de residu, o si el teu negoci té particularitats que ho condicionen.

Per si no fos prou, el tipus de residu que generes ja està decidit d’entrada. Si vols optar a alguna bonificació, l’has de reclamar; si no, ja s’encarreguen de cobrar-la igualment. Per cobrar, tot és ràpid; per aplicar bonificacions, ja veurem. Sorprèn, un cop més, que no siguin capaços d’aplicar criteris més granulars i menys arbitraris.

Tot plegat deriva en uns càlculs completament arbitraris que ignoren l’esperit tant del marc europeu com de la llei espanyola, que estableixen que qui més genera, més paga. Aquí, en canvi, es parteix de la premissa infundada que “com més gran ets, més generes”, i tant li fa si ets una fusteria majorista, un estanc o una administració de loteria.

Pel que fa al nou contracte de recollida, per què no s’ha augmentat la fiscalització i l’exigència en el compliment del contracte, promovent el reciclatge amb els recursos que el mateix adjudicatari aporta?
Aquest augment és, sens dubte, un greuge per al teixit comercial: en lloc de repartir la càrrega impositiva entre tota la ciutadania, s’aboca sobre els comerços, que pagaran proporcionalment molt més.

L’argument que “qui generi menys i recicli més, es veurà recompensat” és paper mullat. Quins criteris se seguiran per mesurar com de bé estem reciclant?

El Prat Gran Comerç i El Prat Empresarial, les dues xarxes comercials del Prat, amb el suport de l’equip de Junts al municipi, ja han portat el cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per un augment que consideren abusiu i unilateral per part de l’Ajuntament del Prat. Aquest ha actuat amb la mateixa actitud que molts ajuntaments socialistes que tant presumeixen de ser d’esquerres i de tenir vocació negociadora. Potser ha arribat l’hora que a Viladecans també passem a l’acció.

D’altra banda, l’augment abusiu i desproporcionat d’aquest tribut evidencia —com dèiem— la nul·la voluntat de negociació de l’Ajuntament, que imposa decisions aprofitant la seva majoria i només recula quan la pressió social li és desfavorable, demostrant un clar sectarisme i autoritarisme.

Què proposem des de Junts

Junts a Viladecans, som partidaris que el tema es negociï, tant amb la ciutadania com amb els comerciants ( a traves de les seves respectives associacions) , per trobar la millor manera d’assolir uns objectius europeus —i no pas espanyols— que compartim, però no pas en la forma en què s’estan aplicant. Par tant, donar veu i que sigui la ciutadania qui acabi determinant la forma d’arribar-hi.

Com a punt de partida, les nostres propostes inclourien:

• Que els costos es traslladin de manera realment equitativa. Tenint només 900 comerços a Viladecans ( ultima dada del 2014) , és perfectament possible fer una valoració acurada de la quantitat real de residus generats i, aquí sí, pagar en funció del que es genera.
• Un escalat molt més granular en els coeficients de generació i els imports de cada segment, ja que considerem que l’actual no està ben dissenyat.
• Bonificacions de al menys el 50% en la taxa per comerços en els dos primers anys de creació, per tal de donar suport al creixement del nostre teixit comercial.
• Exempció de taxa pels locals tancats.
• Escalat en la taxa de ciutadans en funció del nombre de persones empadronades i no del valor de l’immoble.
• Premiar mes la participació activa en el reciclatge —per exemple, mitjançant l’ús de la deixalleria municipal— comporti també una bonificació en la pròpia taxa molt mes elevada.
• Fiscalitzacio del milionari contracte de recollida amb Urbaser, per valor de 62 milions d’euros per 12 anys ) on es evident que no s’acompleixen els objectius de l’esmentat contracte i s’obligui a l’empresa adjudicatària a complir aquests requisits.